 |
| Natura morta. P. Cezanne |
En certa manera la nostra societat sembla viure d'esquena a la mort, pel tracte que se li dóna, malgrat això, és possible que d'una manera o altra l'haguem sentida: potser perquè ha arribat a una persona estimada, o a algú massa jove. A més de dolorosa en les persones del voltant, la mort vol ser justa i demòcrata, perquè a tothom iguala i no escolta justificacions o amplia terminis. Hi ha una hora per a cadascú i no s'accepten rèpliques.
Tot i no haver estat demostrat científicament que morirem, en tenim la certesa. La incertesa ens ve del desconeixement quan esdevindrà i sobretot com serà "el després". El nostre filòsof ens torna a passar pel sedàs els matisos a tenir en compte, com aquest després pot anar des d'una altra vida, sovint vinculada a unes creences religioses o espirituals a simplement el no res.
El punt clau del tema, raurà no tant en la mateixa mort, sinó en la seva acceptació i sobretot per contrast, amb el valor que donarem a la mateixa vida, a cada moment únic i irrepetible que encara tenim per viure intensament.
Quan hi ha l'acceptació de la pròpia mort, és possible que la naturalitat i les ganes de viure facin acte de presència, aleshores serà possible que la cita de Montaigne s'evidencïi: Sóc partidari que s'actuï per allargar els oficis de la vida tot el que sigui possible i desitjo que la mort em trobi plantant les meves cols, sense preocupar-me per ella i molt menys perquè el meu hort quedi inacabat. Encara hi podem afegir la frase de Plató Els qui de veritat filosofen, s'exerciten en morir; o una altra d'equivalent del mateix Montaigne que tanca la contraportada, Filosofar és aprendre a morir. Ja hem mort una miqueta, què podrem fer tot seguit?, anem a viure!! Bon diumenge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada